(Redacció SCI-Cat) Josep Maria Deop és periodista i antropòleg, i ha viscut durant tres anys a Bolivia on ha treballat amb una comunitat quechua. Cecília Aramaya és pedagòga boliviana. Ambdós són membres del Comitè de Solidaritat amb els Pobles indígenes d’Amèrica Llatina.

La diversitat de contextos i processos dels moviments socials a Amèrica
Llatina fa que sigui ben difícil elaborar una panoràmica i no caure en
generalitzacions. Tot i així, hi ha alguns elements comuns en les
trajectòries d’alguns països. Deop i Aramaya van intentar traçar alguns
d’aquests elements a partir de la història recent de les revoltes
populars i els canvis polítics que s’han desencadenat a Equador,
Veneçuela, Argentina i Bolívia, tot i saber que això significa oblidar
alguns moviments que tenen molt pes en altres països del continent, com
el Moviment dels Sin Tierra a Brasil.

Una panoràmica
dels moviments socials a l’Amèrica Llatina, com afirma Deop, ens mostra
com les organitzacions de base s’han constituït com a motors de canvi
polític. Hi ha moltes lliçons per aprendre d’aquest continent en
ebullició.

No es poden entendre aquests moviments socials sense
el context en el qual sorgeixen, marcat pel col•lapse del model
neoliberal: a Equador, per l’ensorrament del sistema financer; a
Bolívia, davant els intents de privatització de l’aigua i el gas que
s’han conegut com la Guerra de l’Aigua de Cochabamba i la Guerra del
gas; a Argentina, davant la fuga massiva dels grans capitals i la
congelació de fons amb El Corralito; i a Veneçuela davant el
cop d’Estat organitzat pel sector dels empresari amb el suport dels
EUA, que va ser contestat amb una gran reacció popular. Sembla que
aquests fets són la gota que fa vessar el got d’un model que ha suposat
l’empobriment creixent de bona part de la població d’aquests països,
així com la creació de noves dependències.
Aquestes revoltes
populars i articulacions de la societat civil han tingut repercussions
polítiques importants. Una d’aquestes és la
reorientació dels
governs cap a les esquerres, la creixent oposició a l’imperialisme nord
americà i als organismes multilaterals com el BM i el FMI, que han aprofitat els nous espais que ha obert l’experiència bolivariana i la lluita chavista.
Un altre element important, sobretot a partir del procés de Bolívia, ha
estat la recuperació de la identitat indígena. Aquest procés ha tingut
dues conseqüències rellevants: d’una banda, la reinvenció de l’esquerra
a partir de l’indigenisme, i de l’altra, l’accés al poder de les
classes populars que sempre havien quedat excloses. Aquests processos,
han obert noves esperances, però tampoc han estat lliures d’entrebancs,
tan interns, per la corrupció i en alguns casos per la manca de quadres
intermedis, com externs, a causa de l’oposició de les transnacionals i
els Estats que les recolzen, i la influència nord-americana a la regió.

Tot
i les dificultats, els moviments socials a l’Amèrica Llatina suposen
una ruptura amb la dinàmica predominant, presenten noves maneres de
lluita i articulació de la societat civil nodrida de força i optimisme
dels moviments antiglobalització.