El dia 20 de juny és el dia mundial dels refugiats. Sovint, quan parlem de refugiats pensem sobretot en països en vies de desenvolupament, guerres i conflictes. Però també n’hi ha que busquen asil a països europeus. Aquesta qüestió és poc coneguda al nostre país, però això no vol dir que no existeixi. Avui, dia mundial del refugiat, volem apropar una mica més aquesta realitat.
Open Doors En els darrers anys, el nombre de refugiats global ha anat augmentant a causa de les guerres, les crisis humanitàries o els governs autoritaris. Tot i que la majoria dels refugiats es concentren en països en vies de desenvolupament, alguns busquen el seu refugi a països europeus a través del procediment de sol·licitud d’asil. La Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, aprovada el 1951 per Nacions Unides, defineix les normes que garanteixen l’asil i ha estat ratificada per 147 estats. Segons l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), un refugiat és una persona que “a causa de temors fundats de ser perseguit per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques es trobi fora del seu país de nacionalitat i no pugui, o a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país”. Segons l’ACNUR, a finals de 2011, al món hi havia 42’5 milions de persones desplaçades forçosament, dels quals 15’2 milions eren refugiats, 895.000 sol·licitants d’asil i 26’4 milions desplaçats interns. D’entre els refugiats, s’ha de destacar els 4’8 milions de refugiats palestins que es troben sota la responsabilitat de la UNRWA, l’Agència de Nacions Unides pels Refugiats Palestins.
L’estatut de refugiat està recollit en diferents legislacions: L’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans garanteix que en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil i a gaudir-ne en qualsevol país. A més, la Convenció sobre l’estatut dels Refugiat de Ginebra de 1951 constitueix la fundació de la protecció internacional dels refugiats. El text defineix qui és un refugiat i els seus drets però també les obligacions que tenen els estats. El Protocol sobre l’estatut del Refugiat de Nova York aprovat el 1967 és una ampliació de l’Estatut del Refugiat de Ginebra ja que es va considerar que hi havia noves situacions de refugiats diferents a les provocades per la Segona Guerra Mundial. En el cas de la Unió Europea, l’Article 18 de la Carta de Drets Fonamentals també recull el dret a l’asil fent que tots els països que formen part de la Unió Europea hagin de respectar aquest article.
Actualment, és important analitzar la Convenció de Dublín, que estableix el principi que només un estat membre de la Unió Europea és responsable d’examinar la sol·licitud d’asil. A més, l’estat responsable és aquell on el sol·licitant d’asil ha sigut registrat per primera vegada, és a dir, el país per on el sol·licitant ha entrat a la Unió Europea. Finalment, existeix el Principi de no devolució que prohibeix als estats a tornar a un refugiat o sol·licitant d’asil a territoris on existeix el risc que la seva vida o llibertat es vegin amenaçats.
En el cas de la legislació espanyola, també existeixen algunes formes de regulació del dret a l’asil. En primer lloc, la Llei 12/2009 de 30 d’octubre estableix les condicions del dret a l’asil i la protecció subsidiària (aquella que s’atorga a persones que viuen un conflicte o guerra i que poden gaudir de protecció mentre existeixi el conflicte), així com el procediment de sol·licitud, el manteniment de la unitat familiar, dels menors i de les persones vulnerables.
Segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), l’any 2011 van sol·licitar asil a Espanya 3.298 persones. El nombre més elevat es centra a Madrid amb 1.363 persones, el segon lloc és Ceuta amb 505 persones i en tercer lloc Barcelona amb 239 sol·licitants. En els darrers anys hi ha hagut un clar descens de la sol·licitud d’asil a l’estat espanyol. A l’any 2000 9.490 persones van sol·licitar l’asil i des de llavors ha anat descendint exceptuant alguns anys en concret. Pel què fa al gènere, les dones sempre han sol·licitat menys asil que els homes. Per altra banda, l’any 2011, 326 sol·licitants van aconseguir l’estatut de refugiat i 595 la protecció subsidiària. Per contra, a 1.864 se’ls va denegar la petició. La resta de sol·licitants es troben en altres casos com són raons humanitàries, arxivades, retornats, reagrupació familiar o afectats per la Convenció de Dublín.
El major nombre de sol·licituds per països d’origen són Costa d’Ivori amb 550 sol·licituds, seguits per Cuba amb 440 sol·licituds i Nigèria amb 259. Comparat amb altres països de la Unió Europea, Espanya registra un nombre molt reduït de sol·licituds. Podríem trobar-hi les causes en que a l’estat espanyol hi ha molt desconeixement de l’estatut de refugiat, per tant, a les fronteres, les autoritats no informen els recent arribats d’aquesta possibilitat. Tampoc no existeixen gaires organitzacions que es dediquin a aquest tema i per això molts dels possibles refugiats escullen un altre país per sol·licitar l’asil.
Aconseguir l’estatus de refugiat és bàsic per aquells que estan perseguits però també és important que un cop aquí puguin gaudir del respecte als drets humans. La inclusió social és un factor clau perquè els refugiats puguin tenir una vida digna.