POR ISRAELIANA, TRAGÈDIA PALESTINAper Guillem Rocafull, voluntari de l'SCI Catalunya a Palestina durant l'estiu de 2008
Quan un animal se sent amenaçat activa una sèrie de mecanismes de defensa per protegir-se. En determinats casos, la por generada per aquesta amenaça pot desencadenar conductes extravagants, esquizofrèniques i, fins i tot, surrealistes.
23:30. Una nit qualsevol a la ciutat antiga de Jerusalem. Una bossa de plàstic descansa en una vorera. Dos soldats israelians ens impedeixen el pas, a l’espera que els artificiers finalitzin la seva feina. Un robot-soldat teledirigit i equipat amb armament d’última generació es disposa a explorar el contigut de la bossa, la qual s’arronsa temorosa amb l’arribada de l’androide. Aquesta maquinota blindada em resulta quelcom incòmode, tal vegada per la seva equipació militar consistent en un canó i munició per detonar explosius de gran calat, o bé per la seva sonoritat mecànica amenaçadora. Falsa alarma, la bossa contenia verdures i pa. El tanc en miniatura retorna cap al vehicle d’on l’han tret, frustrant les expectatives generades per una munió de curiosos preparats per presenciar una explosió en directe.
24:00. Una nit qualsevol a la ciutat de Nablus, Cisjordània. Canvi de torn policial. La policia palestina es retira, deixant pas a l’exèrcit ocupant d’Israel. Els carrers estan completament buits, presos d’un silenci ensordidor. S’observa la presència esporàdica d’algun vehicle valent, o bé d’algun gat que aprofita la calma per devorar les restes de menjar escampades per les voreres o dipositades a les escombraries. Calma he dit? Bé, rectifico. Des de la fi de la malanomenada Segona Intifada al 2003, la ciutat s’ha vist sotmesa a una política de repressió gratuïta contra la població civil. S’ha optat per una solució radical, que ha estat penjar l’etiqueta de perillós a la totalitat de la població de la ciutat, que ronda els 150.000 habitants. Com s’ha fet? S’han instal.lat punts de control –els famosos checkpoints– a les principals vies d’accés a la ciutat. Aquestes fronteres són instal.lacions militars d’alta seguretat, equipades amb càmeres de seguretat, torres de control, tanques, filferro i, evidentment, soldats armats. Estan preparats per fer front a qualsevol intent s’insurrecció popular i no dubten a utilitzar la força en aquests casos. Des de la vergonyosa torre de control s’intueixen les culates de les metralladores comandades per franctiradors. D’altra banda, soldats armats custodien amb prepotència el pas de tot cotxe o persona que es disposa a passar. El delicte és simple: entrar o sortir de la ciutat!
Arribats a aquest punt, m’agradaria compartir algunes de les històries que amics palestins han compartit amb mi durant l’estada a Palestina en el marc d’un camp de treball amb Hewar Children Center al camp de refugiats d’Askar, Nablus. Avanço que no són històries massa agradables, però són reals com la vida mateixa. I és que en aquestes contrades la realitat adquireix tonalitats molt més virulentes que les que estem acostumats la majoria de nosaltres, fent que la violència i la mort estiguin presents en totes les capes de la societat i en totes les franjes d’edat.
Paranoia absoluta: la mort d’un infantL’Asiri és monitora al Hewar Children Center. Una tarda ens convidà a casa seva per prendre un te. A mesura que avançaren les converses sobre la situació a Palestina s’atreví a explicar-nos la tragèdia que han patit ella i la seva família. Una fotografia penjada al menjador aventurà el pitjor. El seu germà petit va ser tirotejat a sang freda quan es disposava a treure el telèfon mòbil de la butxaca en un dels checkpoints d’accés a la ciutat. D’això ara fa dos anys i el noi en tenia 12. Pel que ens explica l’Asiri els soldats van confondre el telèfon per una arma, però en qualsevol cas van resoldre el dubte per la via ràpida, amb total impunitat i sense que la família tingués cap possibilitat d’acudir als tribunals.
La política és perillosa!Estar involucrat en política és perillós a Palestina. L’Ahmed era guàrdia personal del president Mahmoud Abbas. Per la intel.ligència israeliana, el Mossad, la seva feina tenia una clara implicació política i, en concret, amb el moviment Al-Fatah. D’aquí que decidissin posar l’Ahmed en el seu punt de mira per esborrar-lo del mapa. L’Ahmed era un noi honest, amb molts amics i un atractiu que el feia molt popular entre les noies del camp d’Askar. Una nit qualsevol va sortir a trobar-se amb uns amics, tot i la negativa del seu pare que sortís després de les 00.00 per por de les incursions nocturnes de l’exèrcit israelià. A dos carrers de casa seva una patrulla de soldats israelians el van interceptar i li van disparar dos trets sense intercanviar ni una sola paraula. Per acabar-ho d’adobar aquests no van permetre que l’ambulància que havien avisat els veïns assistís el noi, que va morir dessagnat enmig de plors i crits dels veïns, la majoria dels quals el coneixien. L’Ahmed tenia 18 anys quan el van assassinar.
La lluita des d’una ambulànciaEn Said és conductor d’ambulàncies a la ciutat de Nablus. Aquest noi sensible i entranyable és la prova que la lluita pot ser duta a terme des de moltes perspectives. Podríem dir que cadascú té la seva pròpia forma de lluitar. Sigui com sigui, en Said decidí fer-se conductor d’ambulància com a forma de lluitar pel seu poble, a diferència d’amics seus que decidiren combatre a Israel unint-se a les milícies armades.
Aquest noi condueix ambulàncies de la “Mitja Lluna Roja” des dels 16 anys i amb 23 que en té en l’actualitat ja ha viscut situacions d’allò més astoradores. Fa dos anys, els soldats israelians li van disparar en un genoll una nit que es dirigia a l’hospital amb un home ferit a l’ambulància. Però la vegada que més a prop ha tingut la mort va ser el 2004, quan la ciutat era un autèntic polvorí. Una nit conduïa pel casc antic de la ciutat quan una patrulla de soldats el va aturar i fer baixar de l’ambulància. A escassos metres i posats contra la paret hi havia una desena de milicians que havien capturat els soldats. De cop i volta, aquests van obrir foc contra els milicians, prenent-los la vida a sang freda i sense contemplacions. Amb tot això, un Said aterrat i totalment colpit pel que acabava de veure havia esclatat a plorar i xisclar. No tenint-ne prou amb l’atrocitat comesa, els soldats el van empènyer cap als cossos dels milicians afusellats. Entre plors i gemecs de clemència li van fer alçar els braços i acte seguit li van disparar un tret a la mà, moment en el qual es va desplomar i retorçà de dolor fins que perdé el coneixement. Hores després es despertà a l’hospital, adolorit, commocionat i confús. L’empremta de les bales és perceptible en el seu cos, però les seqüel.les psicològiques encara s’accentuen més en la seva persona. Està molt tocat emocionalment, ja que ha perdut molts amics i coneguts en els últims anys. Tot i això, segueix vivint amb il.lusió i somrient a tothom qui es troba pel carrer. I, a més a més, no ha perdut el seu esperit de lluita, motiu pel qual segueix conduint pels carrers de Nablus i arriscant la vida per ajudar el seu poble.
Espero que aquestes històries serveixin per il.lustrar la situació opressiva sota la qual viu el poble palestí, reflectint així la política d’ocupació covarda que ha vingut aplicant l’estat d’Israel en el decurs de les últimes dècades. Una política destructiva en origen i autodestructiva en destí. M’esgarrifa pensar en l’arsenal bèl.lic de què disposa l’estat d’Israel per fer front a la seva guerra contra el poble palestí, que és qui pateix de primera mà els estralls de les armes. L’ocupació de Palestina és total i el desplegament militar ha assolit quotes inaudites en forma de bases militars, controls de carretera o checkpoints. La mera existència d’aquests complexos militars resulta esgarrifadora, alhora que frustrant i vergonyosa. Penseu-hi per un moment i imagineu que haguéssiu de rendir comptes a l’autoritat cada vegada que entréssiu o sortíssiu del vostre poble o ciutat. A més a més, el constant degoteig de morts civils dels darrers anys ha obert encara més la ferida d’una societat expoliada de tota esperança, una societat on la mort sovint s’anticipa a la vida i on aquesta s’utilitza com a forma de reivindicació davant un ocupant encegat i atemorit. D’aquesta manera, aquestes morts no han fet més que impulsar la lluita palestina, al temps que evidencien el lamentable estat paranoic en el qual es troba l’estat d’Israel. Ara bé, als ulls del “món civilitzat”, hipòcrita i conformista, això no sembla importar-li massa i prefereix mirar cap a una altra banda per motius clarament econòmics i polítics. Per tot això em sento amb la necessitat de fer extensiu aquest dolor i no em puc quedar callat, per justícia i per salut. Però bé, com ja havíem mencionat a l’inici, la por pot generar conductes irracionals, difícilment comprensibles des d’una perspectiva civilitzada i racional. El primer que cal vèncer per superar aquestes conductes és sens dubte la por. Inshallah...
Diuen que Àfrica ha d’aprendre de nosaltres, però crec que som nosaltres qui hem d’aprendre d’ellsOriol Veciana del Río, voluntari de l'SCI Catalunya aBurkina Faso durant l'estiu de 2009.
El meu nom es Oriol, tinc 21 anys, sóc estudiant i fins ara la meva vida era com la de qualsevol noi que viu en una població industrial però i que un bon dia decideix fer-se voluntari.
Quan sento Burkina Faso em venen molts records, uns durs, d' altres no tant, però tots bons. He de dir que m’alegro molt d’haver trobat aquest camp. Així vaig conèixer aquest magnífic país que no sabia de la seva existència. Abans d’anar- hi, em vaig informar i vaig descobrir que el seu poble viu pràcticament de l’agricultura i ramaderia. Desprès de passar tots els tràmits (vacunes, visat, bitllet...) i superar la por a volar amb avió, vaig adonar-me que estava a punt de començar la millor aventura de la meva vida. Un cop allà, a part d’uns paisatges increïbles, vaig descobrir el que més m’havia d’agradar: la seva gent i una Àfrica vermellosa molt acollidora.
Allà la gent sembla molt més humana. És increïble, encara que tinguin poc o res fan molts esforços perquè no et falti de res, sempre estan somrient, fan sense esperar res a canvi, s’ajuden entre ells i pensen amb els altres,... Diuen que Àfrica ha d’aprendre de nosaltres, però crec que som nosaltres qui hem d’aprendre d’ells.
Nosaltres estàvem vivint en un poblet d’uns 60 habitants que es diu Tiankoura. Allà l’electricitat no existeix, ni les aixetes, cada dos dies s’ha d’anar a buscar aigua amb uns cubells. Estàvem instal•lats en un col•legi i quan arribàvem de treballar, molts dies ens trobàvem nens que volien jugar a futbol amb nosaltres, els voluntaris.
La nostra jornada de treball era de 8 a 12 i de 15 a 17, era molt intensa i treballàvem amb molta calor. La nostra tasca era treballar amb la
gent del poble per fer un camí que unís dos pobles, era impressionant veure com tota la gent del poble s' unia per anar a treballar. I tot això sense cobrar res. Aquí això no passa. Sembla fàcil fer un camí, no ? Potser aquí sí ho seria, però allà no. El camí que fèiem era al mig de la selva, havíem de tallar arbres, treure herbes, etc...i tot això sense cap màquina, les úniques eines que teníem eren les nostres mans, uns matxets i la eina més important, les ganes d’ajudar.
També varem plantar mangos davant d’una escola perquè se’ls poguessin menjar els alumnes. Ens aixecàvem cada dia a les 6 del matí per anar a buscar llenya per cuinar. No us penseu!, la cuina eren tres pedres posades al terra i una mica de llenya i després a treballar.
Algun dia per la tarda anàvem a fer visites a les escoles, l’hospital, l’ajuntament, etc. No us penseu que els ajuntaments són com els d’aquí! Em va sorprendre molt que el de Tiankoura només tingués dues taules, i molts de papers per terra, però ells així ja s’entenen. Alguna nit, després de sopar, ens quedàvem sota un sostre ple d’estrelles xerrant amb els voluntaris locals, que també vivien amb nosaltres. A les nou de la nit tots marxàvem a dormir a causa del cansament.
Durant aquest viatge vaig aprendre a treballar i a viure dia a dia com un d' ells, sense llum, anant a buscar aigua al pou per a "dutxar-nos" o per cuinar, etc... I encara així són feliços! Aquí marxa 5 min la llum i tothom fa un crit al cel, un cop arribes a casa teva t’adones que tenim masses coses que no valorem.
Un viatge com aquest no té preu, dono les gràcies al Ricard Callao per informar-me de l’existència de l’SCI i als meus pares per animar-me des del primer moment. També vull animar a tots el joves que tinguin alguna recança a fer-se voluntaris perquè és el moment de viure una experiència meravellosa on reps molt més del que puguis donar. També dono les gràcies a Burkina Faso per deixar-me aquest meravellós record!
Hay ACTIDUDES que se contagian más rápidamente que el SIDA... (ES-MAD-8.2
)
Escrit per
Esther Toran Puig, voluntària de SCI-Catalunya
Mi campo de trabajo empezó el 1 de agosto, con la
organización Basida, en la residencia Hospitalaria BASIDA- Navahondilla
(Ávila), un hogar para personas drogodependientes, seropositivas,
enfermos de SIDA, y otras enfermedades terminales, que por su fase
avanzada de la enfermedad o porqué se han quedado sin los suyos o sin
nada, pasan de la prisión, el hospital o la calle a formar parte de
esta gran familia. Encontré el campo mediante el portal de la Fundación
Chandra, dónde vi que Servicio Civil Internacional ofrecía campos de
trabajo, por cuestiones económicas y de idioma me decidí irme a Ávila,
yo soy de Barcelona.
Basida, es una asociación que pretende paliar, en
parte, el profundo problema asistencial en que se ven inmersas las
personas portadoras del VIH-SIDA, drogodependientes y ex-reclusos, el
equipo profesional que trabaja en Basida está formado en su totalidad
por personal voluntario. Desarrollan cinco proyectos: Casas de acogida
para enfermos VIH-SIDA (hay tres, una de ellas es la de Navahondilla),
Centro de Desintoxicación y Rehabilitación de Drogodependientes,
programa de Reinserción Social e Integración Social, Formación de
Voluntariado y Información, Prevención y Asesoramiento.
Mi experiencia fue la siguiente. Cuando llegué no
conocía a nadie, y no sabía tampoco que me encontraría, mis
expectativas eran aprender y tener una visión mucho más formativa de la
enfermedad y sobretodo de las personas que la padecen. Tuve una
bienvenida fantástica, muchos besos y calor. Ese calor humano que tanto
se percibía cada minuto.
Durante la estancia, por las mañanas teníamos que
hacer los trabajos que los residentes también hacían, era una forma,
tanto de conservación de la casa, como de potenciación de las
habilidades y aptitudes de las personas que vivían allí, muchas de
ellas, con pocos hábitos ya que nunca habían tenido un modo de vivir
estable, ni unas condiciones mínimas de trabajo. Teníamos que lijar
ventanas, pintarlas, hacer la limpieza de los espacios comunes, coger
la fruta de los árboles, trabajar en la lavandería, dar apoyo en el
gimnasio de recuperación, fregar, preparar los antiretrovirales,... y
pequeños arreglos que se convertían en la responsabilidad de los
residentes, potenciando así las máximas capacidades de tod@s, siempre
trabajando en equipo y con una cooperación muy interesante. Las tardes
eran más libres, la primera semana realicé una formación para tratar
con enfermos del SIDA, en el que tuve la oportunidad de formarme sobre
el tema, y en la segunda semana por las tardes fuimos a la piscina,
otras hicimos un taller de música todos juntos, juegos de mesa,...
Dormíamos en habitaciones dobles, dentro la misma residencia, con el
resto de voluntarios, todo preparado con el aseo, las toallas, sábanas,
etc.
Durante esa estancia he aprendido muchísimas
cosas, primero, y creo que las más importante a nivel personal es que
me han enseñado a abrir el corazón y a sacar todo lo bueno de mi
estando con ellos, realmente sus historias, sus mensajes, su vida, me
han hecho valorar muchas cosas; y sobretodo me han hecho valorar que
aunque todavía quede un largo camino para superar los estereotipos y
miedos acerca del virus, aún hay mucho que hacer, desde una sonrisa (y
no una espalda) a una persona con el VIH, a una denuncia a una empresa
por despido improcedente de un trabajador seropositivo...
Me dado cuenta de la poca conciencia del riesgo de
transmisión de enfermedades sexuales; y, a modo de denuncia, he vivido
la ceguera que tienen las administraciones públicas, o que tenemos
todos (al fin y al cabo todos somos responsables) acerca de la
anulación de programas de reparto de jeringuillas en las cárceles, de
“cronificar” la enfermedad sin más salida social a las personas que la
padecen y del robo de las industrias farmacéuticas y de las patentes
respeto los fármacos. Pero sobretodo, me dado cuenta del nulo riesgo de
transmisión viviendo con personas seropositivas y compartiendo con
ellos un hogar.
Habría que actuar desde la educación en temas de
prevención y educación sobre la enfermedad, y no sólo con la infancia,
sino desde un trabajo comunitario, porque, como dije al principio. Hay
rechazo, miedo, ignorancia y exclusión. A nivel educacional, hay cosas
que se contagian más que el mismo virus del Sida.A los que dudáis…
participad! Es la única manera de cambiar, el cambio global viene
precedido por el local.
Si tenéis alguna inquietud o pregunta al respeto, no dudéis en poneros en contacto conmigo.
Si tu també has participat en algun camp de treball amb SCI i vols
contar la teva experiència envia'ns un mail amb el text i les fotos a
comunicacio@sci-cat.org.
